Sant Jordi, de nou!

Com m'agrada Sant Jordi! No sé si és aquest temps de primavera, tan canviant i exultant, o el fet de tenir l'excusa perfecte per cercar, adquirir i engreixar encara més la meva particular biblioteca.
El fet és que jo no podria viure sense llibres ni sense música.
Sense la lectura me seria més difícil entendre'm a mi mateixa i entendre el món. No tendria la possibilitat de viure altres vides o viatjar a altres llocs on a lo millor no aniré mai.
La lectura em dóna l'oportunitat de posar nom a les sensacions , a les emocions, a les intuicions, a les vivències que inconscientment es van succeint i que a través de la paraula escrita apareixen en aquell lloc que anomenam consciència, consciència d'haver viscut.
Amb la música em passa una cosa semblant, encara que m'afecta de forma diferent. No puc concebre la vida sense la sensació d'estar sempre acompanyada d'una mena de banda sonora,fins i tot quan en realitat no sona està dins el meu cap. No cal sentir-la "físicament", de fet cada un dels moments viscuts té la seva música adequada.
De vegades no sé què és primer la vivència que em duu a una música en concret o una música en concret que em fa actuar d'una forma determinada. Perquè hi ha cançons que em serveixen per abocar-me a l'alegria, altres que em transporten a moments del passat que tenia oblidats però que em cal recordar, després hi ha les que ajuden a entendre els moments de melanconia o tristesa i ens acompanyen en aquests moments difícils, aquelles que transpiren pau i serenitat o les que et desperten, t'animen i t'ofereixen l'energia necessària per tirar endavant,...
Esper que pogueu gaudir d'aquest vídeo, música rodejats de llibres i art, no puc imaginar un lloc millor on estar.

Contrasts

La realitat està carregada de múltiples contrasts. Les circumstàncies i els contextos on es succeeixen els fets poden fer esdevenir resultats de caire molt oposat pel que fa a la relació causa-efecte.
Per què dic això? Doncs perquè m'han fet arribar un video que apart d'impactar-me profundament, m'ha fet reflexionar, m'ha fet plantejar com és de difícil pendre decisions, sobretot si et toca viure situacions límit, m'ha fet pensar en l'eterna confrontació raó-emoció i quina de les dues triam a l'hora d'actuar.
He intentat posar-me al lloc de cada un dels personatges de la història per mirar de no emetre un judici ràpid dels fets, per no caure en la demagogia ni en la ingenuïtat o l'idealisme que de vegades ens tenen acostumats al cinema, perquè la realitat sí supera la ficció amb escreix i no totes les pel·lícules saben reflectir-la.
La primera idea que ve al cap és que tot podria haver estat diferent, que es podria fer més, que podem canviar si volem el curs dels esdeveniments, però, podem realment? És el nostre instint de supervivència el que actua en aquests casos?
A vosaltres us toca seguir reflexionant i jo estaria encantada de rebre els vostres comentaris.

Art lliure

Ja fa temps vaig sentir a parlar d'un artista anomenat Banksy. Es tracta d'un artista de carrer britànic que s'ha fet famós a nivell mundial. No és per menys ja que les seves obres contenen gran càrrega ideològica i reivindicativa, sobre temes polítics, econòmics, etc.
Els seus graffitis s'han realitzat majoritàriament a Londres, però també a Los Angeles. A més ha penjat clandestinament (és a dir, sense autorització) obra seva a museus tan importants com la Tate Modern de Londres, el Museum of Modern Art, el Metropolitan Museum of Art i l'American Museum of natural History de Nova York, o al Louvre. Els quadres penjats van passar desapercebuts entre la resta d'obres.
A més de tot això la seva figura està envoltada d'un cert misteri ja que ha protegit sempre la seva identitat real, per la qual cosa no es sap quina persona s'amaga darrera l'artista.
Us deixo algunes imatges perquè jutgeu vosaltres mateixos i recomano que presteu atenció i intenteu entendre l'escrit que surt just al principi del video ja que ens transmet la vertadera essència del seu treball.

Frase de la setmana 9

"Tant és qui sigui , és el que faig el que em defineix."

(frase de la pel·lícula Batman)

L'ofici d'aprendre

Conmoure, estimar, bellesa, esforç, sinceritat, sempre aprendre.


http://www.youtube.com/watch?v=R50M0amJwY4&playnext=1&list=PL4CA227BFDB12A0F6

(No he pogut inserir el codi del vídeo així que us deixo l'enllaç)

Punts de trobada

De vegades no heu tingut la sensació que tan com més persegueixes una fita, aquesta es fa més esquerpa? Cercar i no trobar, camins cada vegada més distants,..
M'encanta aquest poema de Marius Torres que tan bé canta en Lluís Llach.

Albert Espinosa amb Buenafuente

Albert Espinosa va ser entrevistat per Buenafuente per la publicació del deu nou llibre "Si tu me dices ven lo dejo todo, pero dime ven".Sempre és molt agradable sentir les experiències que explica i a més sap comunicar de forma natural i alhora esplèndida en què consisteix ser diferent, no tenir por de mostrar les pròpies emocions i ser un cercador del que ell anomena "perles" que poden esdevenir "diamants" quan menys t'ho esperes.
Aqui us deixo els dos talls d'aquesta entrevista.

Blog de Eduard Punset » Tanto monta, monta tanto, la empatía como la sed

Blog de Eduard Punset » Tanto monta, monta tanto, la empatía como la sed

Porqué mi vida es como un cuenco de cerezas

Avui us deixo un fragment d'una pel·lícula que es diu "La guerra", protagonitzada per Kevin Costner i Elijah Wood.
Aquest fragment reflecteix de forma molt clara la discriminació racial i les dificultats que poden sofrir les persones quan es produeixen desigualtats i una falta de drets bàsics.

Dia mundial de l'Autisme

Avui he llegit al diari que és el dia mundial de l'Autisme. He vist ,també, que se reedita el poemari que va escriure Miquel Angel Lladó sobre el seu fill i sobre el seu transtorn, encara que m'agrada més la paraula circumstància, L'inquilí del gel, en versió bilingüe. La presentació oficial de la nova edició tindrà lloc dia 19 d'abril.
Perquè el conegueu un poc més aquí us deixo un tast i les paraules del propi autor. Esper que us agradin tant com m'agraden a mi.


L'INQUILÍ DEL GEL

Potser el lloc que habites
no et pertany del tot.

És possible que,
sense saber-ho,
estiguis pagant una renda massa alta
per a l'auster habitatge
en què t'hosteges.

Tanmateix res no sap
el senyor d'aquestes vastes planures
de la teva humil
i discreta condició:
de fet,
amb prou feines t'identifica
d'entre el promiscu esbart
dels de la teva espècie.

Tampoc no importa massa.
Afortunadament
ets només ocell de pas,
llogater de circumstància,
tendra menudesa.

Una brisaina
esborrarà un dia
les teves palmípedes empremtes;
llavors el gel
no serà més que un fosc record
en la teva diàfana memòria.

De hielos y primaveras

Cuando escribí estos poemas poco sospechaba que,algunos años después, su protagonista realizaría el más largo y definitivo de los viajes, ese para el cual todos, tarde o temprano, cogemos únicamente billete de ida pues no hay posibilidad de retorno.
¿O tal vez sí?¿Acaso no poseemos la memoria, sin duda una de las más grandes cualidades humanas, para traer a voluntad todo aquello que hemos amado a lo largo de nuestra existencia?¿reparamos de veras en el milagro que significa recordar el color de unos ojos, la frescura de una sonrisa, la sencilla candidez de un gesto?
Al releer estos versos recuerdo, como no, a nuestro amado hijo Lluís. Le recuerdo y le echo de menos, para qué nos vamos a engañar. No obstante la poesía me ha permitido de alguna manera inmortalizarle, hacerlo perenne, plasmar su bondadosa esencia sobre el papel. Y, de paso, recordar al mundo que "no existen alas inútiles", que todo aquello que nos sucede, por duro y adverso que nos parezca, no es sinó una oportunidad de mejorar y comprender en toda su hermosa complejidad el universo que nos rodea.
Hielo, pingüinos, silencio...¡Cuánta belleza encierra ese mundo que hemos etiquetado alegremente de autista, sin detenernos tal vez a pensar en las gemas que alberga esa sin par "oscura cámara del tesoro"! Yo tuve la ocasión y el privilegio de admirarlas. Y quiero animar desde estas líneas a quienes de una manera u otra deambulan por esta "sinuosa ruta del hielo" a hacerlo, a descubrir el color de la esperanza y de los sueños que a mi se me antoja azul e inmenso, como ese mar que ahora mismo sobrevuelo y ese cielo que nos cobija y al que de tanto en cuando alzamos los ojos esperando que nos envíe lluvia, amor, palabras...
Abrámonos pues, al azul de lo insondable, dejemos que la primavera ocupe al fin el lugar de las dudas y de los fríos, trabajemos sin tregua hasta encontrar esas anheladas "veredas de sonidos/en el fondo del valle".
Apostemos, en fin y de una vez por todas, por la poesía, por la luz, por la esperanza: por la vida.